Norberto J. de la Mata
Almacén de Derecho. 10-11-2019
L’autor analitza la figura de delicte de violació de domicili a la vista de les ocupacions d’habitatges existents i adverteix que el autor del delicte no té dret a la inviolabilitat del “seu nou domicili” perquè aquest no és tal. Un domicili no s’adquireix per violació.
Així, si l’habitant legítim irrompis en el seu habitatge el delicte que cometria no seria el de violació de domicili, sinó si és el cas (de concórrer violència, intimidació o força en les coses, d’acord amb el que exigeix l’article 455) el delicte de realització arbitrària de el propi dret , delicte lleu, que, a més, “podria” (“ia”, condicional) perfectament considerar justificat per existència de legítima defensa o estat de necessitat.
Els comentaris de l’autor van dirigits sobretot a explicar que no hi ha cap problema en practicar immediatament la detenció (no estem parlant d’aquells casos en què hi ha litigi sobre l’extensió, la durada, etc., d’un arrendament, en casos d’impagament, etc.; no, estem parlant dels casos últimament ocorreguts d’entrades il·legals en habitatges que són morades) i reposar a l’habitant en la seva legítima posició.
Això és el que ha entès la Fiscalia de les Illes Balears (Comunitat especialment afectada pel fenomen), com explica en la Instrucció de la seva Fiscalia Superior 764/19, de 10 de juny: el cos policial que rep la denúncia per qualsevol via “ha de procedir directament i de forma immediata al desallotjament dels tercers ocupants i la seva detenció, si la força actuant ho estima oportú, instruint el corresponent atestat per tractar-se d’un delicte que s’està cometent havent d’evitar que es prolongui en el temps i produeixi majors efectes.
L’article conté enllaç a la Instrucció del fiscal superior de les Illes Balears, publicada per l’ICAIB